La Gran Guerra (1914-1918)

13 de març de 2022

Ferro i la totalitat del conflicte

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

Pel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dona color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torno reiteradament, però no oblido que conté cants de sirena xovinistes.